arrossar, cnyissar, vimet, tamariu.
Olor de riu, olor de mar.
Una fotja, un niu,
goles d'aigua i sal.
Un ànec coll verd fà una capbussada,
el rauc d'un gripau, desperta la tancada!
Quatre cadires fan un só,
de terra endins porten una cançó.
De bon matí, amb el Sol de cara,
petons a bullir, fosos d'abraçades.
amb la certa passió d’estimar
que vivia entre els fils d’un llaüt espatllat
i només desitjava cantar
Anar d’aquí cap alà. I a tothom explicar
les històries que el temps ha oblidat
anar d’aquí, cap allà... i el fet de recordar
l’hi valgués per un plat de menjar
Potser ell era molt lluny del que estava passant
i dels canvis arreu i al voltant
potser dir la veritat, el tenia callat
l’escanyava i el feia plorar
però hi havia gent. Dones, pares i nens
esperant que arribés el moment
d’escoltar una cançó i del llaüt aquell so
que cridés a la revolució.
Canta per mi una bella cançó que ompli de joia el meu cor!
Canta joglar la bonica cançó de les gestes, les lluites
i de l’amor!
Per la gent ben estant el país anava bé
i la pàtria tirava endavant
els polítics parlant i els creguts escoltant
la “senyera” coberta de fang
i a la radio escoltant la cançó de l’estiu
o un debat sobre el finançament
i em pregunto, perquè va ple de merda el riu
si dieu que res va malament
I els pobrets d’aquest món els donaré el 0,7
o m’inventaré una ONG
i els creguts pagaran més impostos que mai
fins i tot pensaran que fan be
amb el poble enganyat, tots esclaus del demà
enganxats com un ionqui a l’estat
i el poder exultant, tots anaven pagant
el exèrcit que lluïa el tirà
Però el cop amagat és l’amor del joglar
l’estimada de tot bon soldat
un fusell carregat, tot cridant “llibertat”
que la lluita encara no ha acabat
que el tirà caurà si tots anem plegats
que la força el poble serà
“que el record de tots els caiguts en combat
sigui l’estel que ens ha de guiar"
me dieron los buenos días
mientras “Chaco“, el perro-dingo
se acercaba zalamero
pidiendo jugar un rato
pues recién se levantaba.
Chaco, ven un momento y mira
las montañas, allí oscuras,
recortadas por el sol, que duda
si salir o no, pues hay que
tener bravura para romper la belleza,
que a la mirada depara
esta bahía, ¡tan quieta!
Al otro lado, en Escambray
las luces aún encendidas
yo sentado sobre el mar
¡ver despertar la bahía!
Chaco, ven un momento y mira
las montañas, allí oscuras,
recortadas por el sol, que duda
si salir o no, pues hay que
tener bravura para romper la belleza,
que a la mirada depara
esta bahía, ¡tan quieta!
Sale un barco, al otro lado,
y en un momento temprano,
la magia dirá otra cosa
y ofrecerá a mi mirada
¡postal maravillosa!
aparece el astro rey
por encima de Escambray
Farts de veure i beure amb la mateixa gent
Una nit a ciutat de pensar-hi excitat
La Bet també hi era
Doncs sempre s'apuntava amb la mateixa gent
L'havia excitat la idea, la nit a ciutat, l'havia excitat
L'Ahmed en bus s'atansava
Amb la esperança al cor i esquivant la por
D'un món tot nou, acabat de sortir de l'ou
Quins minuts exultants, quina angoixa!
Perquè tanta tremolor?
L'Ahmed en bus s'atansava
Un entrepà de xoriç i pa de fa dos dies
Deu dòlars a la butxaca i no saber-hi que fer
"Potser si parlo francès"
Quina gràcia l'envolta
Canaletes avall
Riu de gent com mirall i ventall
Mirades encreuades, paraules descobertes, desitjos que es mostren
I un llamp trenca l'aire
Quan un noi crema el seu nom, en fred, als rails
Quina foscor quina solitud!
Sota les cançons i la raó dels estels
Viu el riu de la Rambla, viu
La tonada del trobador
La Bet i l'Ahmed hi eren
Riuades sense consol
S'acosten a aquell petit racó de món
Olor de flors i la veu del vell orador
Vomita vodka en soledat
A la buidor, a ciutat
Quina gràcia l'envolta
Un cantó és de dia i l'altra tros de nit
Uns tips d'esperar, altres vessant il·lusió
Incertesa que fa tremola
ni tan sols tocar ens podem.
Quan un centímetre de pell
és tocar tot el teu cos com mai!
L’espai és estret
i el desig ampla i generós,
solidari,
tros a tros
Et poses tan maca quan estem així
Et poses tan maca quan estem així
Que tinc enveja de mi
cada cop que sé que em tens
I si tu ho vols i ho accepta ell
et faré un lloc al llit
entre el gat i la meva pell.
M’enfilo de petons,
per la teva esquena
fins el coll,
on se’m ofrenen
Un grapat de sensacions
de petons i de miols
m’agrada dormir dins teu
després d’esclatar d’amor
En mig de tanta tremolor
els rostres a tocar...
a la ratlla dels petons.
Vull un petó dels teus,
vull un petó dels teus,
fes-me un petó dels teus!
bello cristal de nistal, que me engaña
y es tu risa ideal tela de araña
donde quedo hecha presa contenida.
Por tu cuerpo huracán, cárcel dormida
nenúfar de silencio, que me daña
ahora rompo el compás, y no hay guadaña
que me siegue de ti desconocida.
A la deriva vengo, dulce anhelo
sin rumbo, sin timón, sin esperanza
sin luz, sin fe, sin aire, sin consuelo
y en la boca sabor de amargo hielo
que hasta intuyo tu vela en lontananza
y no atino a servirte de pañuelo.
A la deriva vengo
en la foscor de la nit, vas sortir des de Guanabo
plena i taronjada, com un sol al matí..
I el record em vingué com una nit d’estiu
mentre baixaven les torxes per les muntanyes d’Erill.
Camí d’Alamar, al Carib
es confongueren l’esperit cubà.
I el perfum pirinenc de la Vall de Boí.
I així, lluna, em portares Erill-La-Vall, al Carib.
Tal com si fos a casa, en una nit d’estiu.
No m’estranya pas aquesta sensació
Ni la relació dels draps estelats.
El so de les gorges, la remor del mar.
Si la lluna és la mateixa, i els estels, també.
La distància, trenca el cor
El record em manté viu
I els estels em parlen de vosaltres
Wocan tesice le ablesya owakihi sin
Ohanska kin, kapki cantekin
Wokiksuye kin, niyakel mayuha
Wicahpi kin wahecel nitawapi mawoglaka
Penso en cavalcar la praderia
Amb sis cordes a l'esquena
I vull disparar una cançó
I menjar "taco & wojapi" al Diamond A.
Oblaya kin naunka enacin
Kici sakpe kan akan cuwikin
Na olowan wan kute wacin
Na "tako'n'wojapi", Diamond A el wota
Somniar no es dolent, no es dolent lluitar, no es dolent ballar
Farem camises noves, camises noves i ballarem
Ballarem i la nació serà
Sica sin ihanbla, sica sin kiza, sica sin owaci
Ogle teca ounkihipi, ogle teca na ounwacipi
Ounwacipi na oyate kin yanka
que yo guardo en el cajón,
no diras lo mismo mañana,
te pudrirás entes que yo.
La has liado tu sólo en Via Laietana,
pero no destrozaras la ilusión.
Tu actuación recuerda timpos pasados,
violencia y represión.
28 de oktubre, manifestación
28 de oktubre, fué una represión.
Todos vimos el odio en tu cara.
Mucho tiempo sin actuar.
"Esta vida si es sana,
como me gusta pegar"
Vale ya de utilizar la pasma
para saciar tu instinto animal,
tú que al pueblo no engañas,
tu actitud está clara ya.
Te lanzaré mis dardos, bien afilados,
llenos de poesía y amor.
Tú me mandas tus perros armados,
ahí perdiste la razón.
Ahora te montas un juicio perverso
para justificar tu actuación,
que nuestra vida es un sueño,
tal como dijo Calderón.
Es la vivienda una asignatura,
pendiente y escrita en la Constitución,
a la que tú acudes como un caradura,
cuando se pinta la ocasión.
Nos veremos en la madrugada
frente a los muros de tu prisión,
y todas verán, ¡que forma tan descarada!,
usas la fuerza contra la razón.
peluches de alma en derredor
de lado a lado su cultura
de lado a lado un corazón
San Juan colgaba su dulzura
en el pequeño callejón
sueños de trapo y de cordura
como esperanza del amor
San Juan ¿Que fue?
de tantas manos que sembraron
cantos de niños en las alas
de tus paredes de luz
frente al mar, azul
San Juan, ¿Que hacer?
con esos sueños que volaron
a ningún sitio, y sin ventanas
y qué me cuentas tú
hoy, frente al mar azul?
San Juan fantasmas a la fuga
la rumba pierde su calor
la gente se mueve con duda
y San Juan pierde su color
San Juan cantamos al socorro
quienes trovamos la unidad
voz de países en un coro
gritan “Peluches de San Juan”
per retre homenatge als que son,
i van creure ferms i amb passió
l'esforç que els demanà la història.
Guardo al cor racons de glòria
òn s'estèn l'aire fresc
i el perfum cofoi
de l'orgull de l'heroi
defensant la raó.
Cal tenir memòria!.
Se'm esmuny d'entre els ulls
un grapat d'aquesta història
que es la part de la memòria
que diüen llurs ulls, amics.
Guardo al cor racons de glòria
òn s'estèn l'aire fresc
i el perfum cofoi
de l'orgull de l'heroi
defensant la raó.
Cal tenir memòria.
és ben clar,
la por existeix, perquè podem pensar.
No ens tenen por pel què parlem,
tots sabem,
la por existeix, perquè no callem.
No ens tenen por per com estimem,
és senzill,
la por existeix, perquè escollim.
No ens tenen por perquè els rebutgem
no és això,
la por existeix, perquè tenim raó.
No ens tenen por pel soroll que fem
ai si us plau!
La por existeix, perquè som un allau!
Voldria esforçar-me, com cal
per tal d’acabar amb tanta por
que ens barra el pas
en la lluita per un món millor
No tinguem por de pensar,
es ben clar,
la ment és lliure i te que volar.
No tinguem por de parlar,
tots sabem,
i tenim clar el que diem.
No tinguem por d’escollir,
és senzill,
hi tenim dret i és així.
No tinguem por a la confrontació
si més no,
el que volem és la revolució.
No tinguem por de fer sarau
ai, si us plau,
no tinguem por perquè som un allau!
Voldria esforçar-me, com cal
per tal d’acabar amb tanta por
que ens barra el pas
en la lluita per un món millor
que ens barra el pas
la por.
Coronant el foc dels fusells
Quan el jorn de foscor s'amagui
Tornaré a veure aquell sumris
Que desprèn d'aquells rostres l'encís
I ens porta la llum al cistell
Tornaré a veure aquells carrers
Tots plens de gent, i près
Del trau portaré eixa flor
Tornaré a veure aquell país
Esperant que sonés l'avís
La cançó que despertà l'amor
Grandola vila morena
Marcant el ritme a la història
Les pedres sota els teus peus
El pas ferm a la victòria
Tornaré a sentir aquell xivarri
Qu'arrossega barri a barri
L'esclat de la poesía
Tornaré a sentir d'aquell dia
La frescor que de matí hi havía
I la promesa de l'esforç diari
Tornaré a sentir aquell flaire
Qu'estés per gràcia de l'aire
Amb armonía ens envolta
Tornaré a sentir aquella veu
I em posaré d'empeus
I somriuré a la revolta.
Cuando una bala como un cañón,
Rasgó el cielo en aquel rincón.
No importaba su destino,
Violencia a flor de piel, a flor de piel.
La calle quemaba a la luz del atardecer,
Y rompiendo el silencio, como el viento se fue.
La señora Eulalia, recogía la ropa,
En la radio Glenn Miller, estaba en forma,
Te puedes creer lo que te digo,
Susurraba Mercedes, la que vive en el quinto,
La del quinto.
Hablándole a Eulalia cosas del marido.
Puedes oírla hablar, la puedes ver llorar,
La ves llorar?
Viéndola caer al atardecer.
Doblando la esquina, agarrado a un farol,
Aroma lejano, vómito y sudor.
La cara marcada, camisa rayada,
Perdiendo el sentido, y otro trago al vino
Albino.
De nuevo en la calle al atardecer,
Y rompiendo el silencio, como el viento se fue.
Los chicos de las motos, pasan en tropel,
Vienen de todos los barrios, cruzan las calles,
Que rodean la ciudad, un bar es lo que buscan, un bar.
Cogieron un bus, y se plantaron aquí,
Una mañana soleada, se dijeron adiós,
Y dejaron atrás aquellos recuerdos,
Que les unían, como el cordón umbilical
Sin solución y con ilusión,
Que rompiendo el silencio, como el viento se fue.
Ajenas o ajenos, nunca lo sabré bien,
La Rosa y la Vicky, así se hacen llamar,
Cogidas del brazo, allá vienen allá van,
Las oíste hablar, mezclando el dinero,
Con el amor?
Arriba y abajo, al atardecer.
Pablito, el chico, ya duerme en su cama,
Y hay un tipo en el ala de urgencias, en la residencia,
Perdiendo fuelle, por un agujero del nueve.
Eulalia cocina, en la radio las noticias, las noticias.
Y la Rosa y la Vicky, que encuentran pareja,
Y rompiendo el silencio como el viento se van,
Allá van.
Y olvidan la calle al atardecer.